Quan érem a Barcelona, el Quim i la Laia anaven a l'escola del Parc del Guinardó, la que també havia estat la meva escola i la de la meva mare. El Quim hi va entrar quan encara no havia fet els tres anys, a P3. La mestra era la Paquita, una gran dona amb molta empenta que transmetia molta alegria als nens. La Paquita ja s'ha jubilat però encara la recordem. Els nens comencen a jugar entre ells a l'escola però també fora l'escola. Teníem la sort que els voltants de l'escola eren muntanya i grans zones de parcs infantils on els nens i els pares feien vida "extraescolar". De mica en mica, et trobaves cada dia els mateixos nens, els mateixos pares, les mateixes famílies i acabaves petant la xerrada. I amb uns veus que tens més coses en comú que amb els altres, els nens s'entenen entre ells i amb els pares acabes fent amistat. El parc del Guinardó, tant l'escola com els jardins en sí, són un gran focus de convivència. I del parc es passa a les festes infantils dels nens i després als sopars de pares, alguna costellada, cafetonets al Mas Guinardó o a casa dels pares dels nens... I així començà una amistat que encara dura ara. Al final hem acabat coincidint gent de totes procedències, ideologies, estudis, edats... A tots ens unia una cosa important: els nostres fills. La Paquita, la mestra, sempre deia que mai havia vist uns pares que fessin tanta vida social fora l'escola! I així va ser, que un bon dia de l'any 2001, quan els nens feien P5, vaig decidir muntar una castanyada a la casa del Figaró. Vam parlar amb alguns pares i tots plegats vàrem pujar cap el Figaró a fer una costellada i menjar castanyes, moniatos i panellets acompanyats d'un bon moscatell. I ens ho vam passar tan bé que l'any següent vàrem repetir, i l'altra i l'altra i l'altra... I el nombre de famílies que s'apuntaven anava augmentant fins a consensuar un grup de deu o dotze famílies que ja saben que pels voltants de Tots Sants tenen una cita al Figaró: el Jordi i la Marie, el Jordi i la Teresa, el Miquel i la Toñi, la Carme, el Josep i la Mònica, el Jorge i la Cecília, l'Alejandra i el Néstor, l'Alícia i l'Antoni i nosaltres, al David i la Núria. A vegades també venen la Mati i el Jordi. Els nens: el Quim i la Laia, la Marta i el Marc, la Victòria i el Fausto, l'Ignacio, l'Anna, la Carla, l'Eulàlia i l'Eloi, el Roger i l'Albert. Vaja, un munt.
Aquests són el Roger, l'Igna i el Quim, tres dels homenets de quatre pèls.
Aquestes són la Marta, la Laia i l'Anna, el sector femení del jovent.
Enguany ha estat la novena trobada. Sí! Es diu de seguida però hem aconseguit trobar-nos durant nou anys seguits sense interrupcions! Quan vàrem decidir marxar cap a la Seu, ara ja fa cinc anys, tots tenien una cosa al cap: marxa una part de la colla però sempre ens quedarà el Figaró. I així va ser, així ho vàrem pactar: nosaltres marxàvem cap a la Seu però la Castanyada, al Figaró.
Els nens i nenes, aquells marrecs de 5 anys que feien P5, ja en tenen 13 i els tenim a l'Institut plens d'hormones dansaires a 2n d'ESO. Alguns d'ells van al mateix institut però altres no es veuen en tot l'any. Cadascú té les seves coses extres, partits de bàsquet, de futbol... Però tot i així, continuem trobant-nos al Figaró. És molt possible que d'aquí un parell o tres d'anys ells diguin que ja no volen venir, o que ho volen fer sense els pares. Això ho hem parlat alguns cops però nosaltres ho tenim molt clar, ens vàrem conèixer gràcies als nens ( que no són tan nens) però ells volaran i nosaltres quedarem aquí, celebrant les Castanyades al Figaró, amb nens o sense. Ves a saber, potser d'aquí uns anys portarem els néts!
Les trobades de Tots Sants tenen sempre una cosa comuna: menjar, menjar i més menjar! Els dies previs toca fer el repartiment de tasques, cadascú s'encarrega d'una tasca concreta. N'hi ha que ja estan adjudicades des del primer dia: el Jordi i la Marie porten la beguda dels grans (vi, cava i cervesetes), el Jordi i la Teresa fan els panellets. Nosaltres acostumem a dur tot el que és producte de la terra per fer les amanides, la carn, l'embotit i el pa. La resta s'encarreguen de les tovalles, tovallons, coberts... i les castanyes i els boniatos! El Miquel és el que porta el moscatell però en nou anys només ha portat dues o tres garrafetes de moscatell. Cada any baixa una mica però no es pica, és més, cada any és més bo! Ah, i l'Alejandra, que és argentina, fa alfajores, uns pastissets argentins que esperem més que els panellets. He de confessar que a mi els panellets no m'han agradat mai massa i ja no m'imagino una Castanyada sense alfajores!
Els alfajores. Tenen bona pinta, oi?
L'Alejandra i el Néstor, la que fa els alfajores.
El Miquel, el del moscatell. Ell porta el moscatell... i la gana!
A mig matí comencem a preparar el foc per fer la carn a la brasa. D'això sempre se n'encarrega el Jorge. El Jorge i la Cecília són l'altra família d'argentins de la colla. Quan el Jorge s'arremanga i comença a fer el foc ningú més s'hi pot atansar, el foc i la carn són seus i només seus. Aquest ha esta el primer any que no han vingut però ja es van encarregar de fer-nos arribar unes graelles noves i més grans per fer millor la carn... Jo crec que tampoc ho vàrem fer tan malament...
Graelles noves! No ho vàrem fer tan malament sense el Jorge!
El Jordi i la Carme fan l'all i oli, per a tots els gustos!
Com a taula sempre agafem les fustes dels llits i quatre cavallets i muntem una bona filera. Primer dinen els nens. No, els nens no, els adolescents amb totes les lletres!!! Després dinen els grans, més tranquils i sense mirar qui hi ha al voltant abans de parlar... Ells a les seves coses i nosaltres a les nostres. El que passa és que ara, això de les seves coses... Haurem de començar a vigilar!
Primer dinen els nens no tan nens.
Després dinen els pares. Aquest any feia fred i la taula la vàrem parar dins de casa.
El dinar s'allarga, s'allarga... Xerra que xerra, castanyes, panellets i moscatell se'ns fa de nit.
Ai, Jordi... Es van cremar les castanyes!
Les postres! De tot això no va quedar res de res!
Pels alturgellencs "amants" del hoquei. Tema pels vostres fòrums. El tècnic d'esports fora d'hores de feina no pela pipes, pela castanyes!!! Això mereix un titular i 100.000 comentaris al respecte!!
Alguns marxen a mitja tarda, altres vénen a mitja tarda però tots intenten passar pel Figaró una estoneta o altra. Algun any, hem fet una excursioneta amb els nens per la muntanya, aquest any ja ens van demanar si podien anar sols a fer un vol pel poble. Com canvien les coses... Altres aprofiten per fer una migdiada que sempre algú acaba immortalitzant. La veritat és que sempre són els mateixos que dormen tot i el soroll!
Tots corren a veure qui agafa el millor lloc al sofà.
I el Jordi, seeeeeempre agafa el millor per fer la migdiada!
I se'ns fa l'hora de sopar. Ningú té gana però tothom ha reservat un raconet pel pa amb tomàquet i l'embotit. Aquest any no sé què va passar, crec que tothom fa dieta la setmana abans per omplir el pap el dia de Tots Sants, però enguany no va sobrar res de res! I quan el dia ja canvia de número tots plegats fem un pensament i cada ovella al seu corral. Algun any se'n queden uns quants a dormir fins l'endemà però aquest any tothom va fer via, fins i tot nosaltres. El Quim jugava a la Seu i el David a Tarragona, així que la nit la vam passar a Barcelona. Diumenge al matí cap a la Seu, la sorpresa va ser un cop passat el túnel del Cadí. Coi, fins a Bagà un Sol radiant i passat el túnel: neu i neu i neu! Això s'avisa!
Sempre diem el mateix, qui muntarà un sopar o una trobada de primavera, o una costellada a la platja... Però si tot això no s'acaba fent tots sabem que, com a molt, tenim una cita la propera Castanyada. Oh, i la propera serà festa grossa. Celebrarem la 10a Castanyada del Parc del Guinardó!!
Qui diu que quan tens nens perds les amistats? Nosaltres segur que no...
Escrits
