Yo soy aquel negrito del África tropical...

L'altre dia, el meu germà va penjar això al feisbuc. És un reportatge que va sortir a les notícies d'Intereconomía. Increïble com pot haver gent que distorsioni tant les informacions i, molt pitjor, que els altres se'ls creguin! Per un moment m'he remuntat a l'Àfrica tropical del "negrito" del Cola-cao.



El meu germà és una mica bèstia quan vol però té sentit comú i diu les coses tal com vénen. Us podeu imaginar què va dir que en faria ell del preservatiu, el micro i el "traseru" del periodista. Això sí, amb molt de sentiment... Potser no ho deixaríem anar amb tant detall però segur que a molts dels que heu vist el reportatge us ha passat pel cap.

Dona amb estudis, mala cosa!

Sí, sí, evidentment, la culpa és de les dones. I, sobretot, si ho diu un home.

La "prestigiosa" (fatxosa, diria jo) Fundació Bofill ha fet un altre dels seus magnífics estudis i s'ha quedat descansat. Jo fa temps que els tinc calats, aquests. Primer treuen un informe on diuen que els nens que van a escola "de pago" són millors que la púrria de les escoles públiques. Anem bé. Suposo que la privada es queda sense clientela i havien de promocionar-se. I ara treuen un altre estudi on diuen que les famílies progressistes passen de l'educació dels seus fills i que els que millor eduquen les criatures són les famílies conservadores. Altre cop el mateix, família conservadora = escola privada = si es de l'Opus millor? Ara, si us bé de gust, jo no imposo a ningú, diríem que sóc progressista, llegiu els quatre models de famílies que trobem al nostre país i les conseqüències que porten ser d'una o d'una altra.

És que m'estiro els cabells!! Quina pudor de fatxes, masclistes i xenòfobs fa tot això!

1. Resulta que dona amb estudis superiors = mala mare. Collons, això quan vaig acabar la carrera no m'ho van dir pas!! Així, ja no m'hagués esforçat, no hauria tingut fills. Per fer desgraciats els nens i part de la societat... Ostres, ara em sento fatal... Miraré bé, potser al títol, a sota de LLICENCIADA en BIOLOGIA hi diu LLICENCIADA en MALA MARE i si t'hi dediques professionalment, matricula d'honor. Oh, i sort que no vaig fer el Doctorat sinó...

2. I el pare? Nooooo. Com pots preguntar això!  El pare pot estudiar el que vulgui. El pare no hi té res a veure en l'educació dels fills. LA CULPA ÉS DE LA MARE I NOMÉS DE LA MARE!!

3. Llavors, dona amb estudis superiors = progressista. Ep, no hi ha dones conservadores llicenciades!! Coi, a la facultat, si no recordo malament, també hi havia alguna nena pija d'aquelles força conservadora. Què hi feia allà, passar l'estona? Potser buscar un bon marit a qui portar les sabatilles quan tornés de treballar mentre ella pentinava els nens que tornaven d'escola.

4. Bé, doncs jo, per titulació SÓC PROGRESSISTA. Ja tinc un punt.

5. Seguim. M'interessa la política: home, si la política vol dir tirar el país endavant, SÍ; si vol dir el que fan els polítics ara mateix, NO, ... o potser SÍ, sinó no m'indignaria tant. Per tant: SÍ. Refuso la pena de mort: SÍ; Estic a favor de l'avortament: SÍ; de l'eutanàsia: SÍ; de la legalització de la marihuana: SÍ, o tot o res. El tabac és legal i no fumo pas ni en sóc partidària!; no dono importància a la religió: NO, més aviat tot el contrari, intento fer-la fora de la meva vida. No sóc religiosa però tinc la meva ètica i altruista potser també ho sóc una mica. Per què la família convencional, com que és religiosa, a la vegada és altruista? Una família extravertida ha de ser a la vegada egocèntrica? Jo, jo i només jo!

Conclusions:

6. No hi ha conflictes a casa pels amics dels fills, la seva forma de vestir, els diners i l'hora d'arribada. Doncs mira, no, no, no i potser una mica. M'agraden els amics dels meus fills, sé qui són, els conec i estic contenta dels que trien; la forma de vestir, de moment cap problema, uns texans i un jersei els trobo prou normals. Home, el conflicte el tindríem si obligués el Quim a anar amb corbata i la Laia amb sabatetes de xarol a l'escola  però com que no és el cas.... Els diners, noi d'on no n'hi ha no en raja! Cap problema, això també ho tenen present. L'hora d'arribada, a casa això és sagrat. Si és a les vuit, és a les vuit i si els altres tornen a les deu a mi m'és igual. Que em causa conflictes aquest punt? Sí, però qui diu que tot ha de ser fàcil?

7. A casa no hi ha normes de convivència sobre l'ajuda en feines domèstiques. HA,HA, pregunteu-ho als nens!! Que no els agrada i intenten esquivar-les és cert; coi, jo també! Però el que toca a cadascú, és de cadascú i, sinó, no hi ha paga a final de setmana!

8. Poca implicació dels pares en l'educació dels fill: els resultats són els que són, no crec que ho fem tan malament; deleguen l'educació a l'escola: el que m'emprenya a vegades és que l'escola fiqui massa els nassos a la vida de les famílies!; deleguen l'educació en personal de suport: no hi crec en tot aquest col·lectiu quan no és estricament necessari però entenc que han de viure d'alguna cosa...; deleguen l'educació en altres familiars: a 200 km de distància, una mica complicat...

Doncs ostres, ara mateix tinc un problema d'identitat, les característiques són 100% progressistes i les conseqüències són 100% conservadores. I ara què faig, demano suport a algun professional d'aquest perquè em faci un diagnòstic clar de la meva personalitat?

Penso que el problema ve tot d'una mateixa cosa: LA CULPA ÉS HAVER NASCUT DONA. Pares, perquè em vàreu pagar una carrera??!!!

El Marc.

 Aquest homenet de quatre pèls que saluda les jugadores del Cadí la Seu és el Marc. Sí, un homenet de quatre pèls és com anomeno al Quim i tots els seus amics, tots de 12, 13 i 14 anyets però que es creuen que ja ho saben tot de la vida i són més guapos que ningú. Aquests que comencen a tenir un festival hormones que ningú sap com controlar.

El Marc juga a bàsquet, com molt bé podeu veure a la foto. Juga des de ben petit encara que és dels que es va incorporar al Sedis ja en categoria mini. Forma part d'un dels millors equips de la base del club tot i que els nois de la seva edat no els ha anat massa mai això del bàsquet. Des de sempre, dels del 96 que juguin a bàsquet no n'hi ha hagut. Això ha fet que el Marc, el Quim i el Carles, els tres del 96 hagin hagut de jugar amb nens més grans o més petits, segons la temporada. Amb els més grans han après a no quedar-se enrere, a esforçar-se molt per ser igual que els que són més grans que ells i això els ha convertit en uns bons lluitadors. Aquest any juguen tots tres altre cop com a infantils, la categoria que per edat els toca, amb altres nois de la seva edat que s'han anat incorporant els darrers anys. A ells se'ls han afegit noiets un any més petits i fins i tot dos. Ara el paper canvia, són els grans, i han de ser el referent de l'equip i els que posin el cos i la força que als altres encara no els ha arribat. Amb aquest mateix equip ja van guanyar fa dos anys el torneig de minis de Nadal que es fa cada any a la Seu, cosa que no havia aconseguit mai ningú.

I tot aquest anar i venir, ara amb els grans lluitant per ser com ells i ara amb els petits per exhibir tot el que han après ha donat els seus fruits. El Marc ha estat considerat un dels 12 millors jugadors de la categoria infantil de Catalunya, al costat de nois del Barça i de la Penya. El Marc representarà els colors del país en el torneig de seleccions que es jugarà a Saragossa el mes vinent. Això és tot un gran què, no només perquè estigui entre els dotze millors sinó perquè és la primera vegada que un noi del Sedis Bàsquet és escollit per representar el país en aquesta categoria. Les noies ja van tenir la seva bandera, la Clàudia Baraut, ara tocava als nois.

I tot això, per què? Doncs perquè té uns companys que han fet que el Marc hagi pogut jugar com juga, uns nois que viuen el bàsquet, que s'entenen, que vibren partit a partit i que ho donarien tot pel bàsquet i per l'equip. La formació també és clau, els entrenadors que han pujat el Marc, els que li han ensenyat la tècnica, el jugar amb equip, els que l'han motivat, els que l'han felicitat quan tocava però que també l'han esbroncat quan no ha fet les coses bé. Els que han cregut en el Marc i tota la resta de l'equip i han fet que tots traguessin el millor de cadascú. Me'n ve algun al cap però no cal dir noms, no fos cas que me'n deixi algun. Però la formació no va començar pas el dia que el Marc va posar els peus al Sedis Bàsquet, el Marc va tastar el bàsquet i altres esports al pati de l'Albert Vives, cada tarda, amb en Francesc Moix, amb la Mireia Alba i amb tots els monitors que fan possible que, dia rere dia, els nois de la Seu es formin esportivament. I el Marc va fer la meitat dels deures al pati de l'escola.

Però no tot acaba aquí, el Marc és d'aquells, com el Quim, que porten el bàsquet a la sang, que té un component genètic important. Bé, ara no farem teories lamarkianes, que els caràcters adquirits no s'hereten, però si podem dir allò que ha mamat el bàsquet a casa des de que va néixer. La seva mare ja jugava a bàsquet i molt bé, per cert. La van fitxar aquí dalt per jugar al Cadí i aquí es va quedar, com molts altres que conec. Evidentment, el suport des de casa és prioritari en aquests casos i més vivint tan lluny de tot. I una part de culpa que el Marc estigui entre aquesta dotzena de xicotots són els seus pares. La Sílvia, la mare, és de les que, per alguns, pot ser un incordi però no es farà menys pesada si pel que lluita és pel reconeixement del bàsquet de la Seu, perquè aquests nens se'ls vegi per Catalunya, perquè juguin aquí i allà i perquè estiguin en igualtats de condicions que la resta de canalla del país. I el sacrifici de la família es veu recompensat. Caps de setmana amunt i avall per anar a partits de la selecció de Lleida, amb els altres nois de la Seu, però ara en solitari molts caps de setmana cap a Barcelona perquè el Marc entrenés amb els preseleccionats fins, al final, quedar entre els dotze millors. I aquí no acabarà tot, perquè els quilòmetres continuaran i el sacrifici per part de tots també. La veritat, jo no sé si ho portaria molt bé això d'anar amunt i avall cada cap de setmana. Ja em fot prou tot el muntatge de partits, trobades i campionats durant l'any que només em faltaria baixar a Barcelona cada setmana.

Suposo que aquest escrit també el llegirà el Marc així que ara faré allò que als homenets de quatre pèls els fa tanta ràbia. Li faré un sermonet (hehe...)

Marc:

1. Estàs entre els dotze millors de Catalunya, t'ho has guanyat, però no oblidis qui són els teus companys del dia a dia, els que et recolzen en tot moment i amb els que t'has format i et seguiràs formant. Aprofita la selecció per aportar el màxim de tu a l'equip i demostrar a tot Catalunya que els nois de la Seu formen tan bons equips com els de la resta del país. De moment, els resultats ja ho demostren.

2. El bàsquet és important però els estudis ho són tant o més. Ja ho saps, amb el bàsquet avui ets aquí dalt i demà ningú se'n recorda de tu. Tots sabem que ets un paio molt llest, així que demostra-ho, no tan sols a la pista, també a l'Insti.

3. A casa, drets i deures. Què faries si la mare no et baixés cada cap de setmana a Barcelona? Què faries si a casa et diguessin: castigat sense bàsquet! Doncs això, pensa-hi i valora-ho.

4. Les nenes ja no són lletges i cursis, oi? Senyal que ens fem grans... Ves que ara no et surtin "casadores" de sota les pedres!!(hehe...)

Bé, no sé si al Marc li deuen haver fet molta gràcia aquests quatre punts, segur que el Quim em renyarà per ficar-me amb el seu amic.  El resum de tot això ara mateix són dues paraules: felicitats, Marc.

PS. El Quim acaba d'arribar d'entrenar. Quatre del 96 que juguen a l'infantil del Sedis bàsquet estan convocats per  anar a jugar amb la selecció Lleida Nord. D'aquí surten els que formen la selecció absoluta de Lleida.

 La foto l'he robat al Guillermo!

Escoles del franquisme

Aquests dies, a ran de la minisérie Les veus del Pamano, hi ha certa discussió de si els falangistes parlaven català o no o si a les escoles s'havia de parlar català o no. Suposo que tothom feia de més i de menys i  més en pobles tan aïllats. Segur que trobem llocs on tots parlaven català, més que res perquè els mateixos falangistes els devia costar parlar el castellà i tot, i altres indrets on es va imposar el castellà molt durament.

Algun cop ja he mencionat l'Escola del Parc del Guinardó, un dels temes que tinc pendents és escriure sobre aquesta escola i la història que porta al darrera. L'Escola del Parc del Guinardó, amb l'Escola del Bosc i l'Escola del Mar, formaven part de les anomenades escoles de salut del Patronat de Barcelona i que seguien tendències educatives de Rosa Sensat i el corrent Montesori. S'anomenaven escoles de salut perquè estaven situades en zones de l'entorn de Barcelona (Montjuic, la Barceloneta i el Guinardó) on l'aire era net, muntanya i platja, fora dels fums del carbó que es respirava a la Barcelona de l'època. Penseu que el Guinardó era un barri d'estiueig, on encara ara hi ha cases modernistes de burgesos barcelonins de l'època. L'escola del Bosc, fundada per Rosa Sensat és a la muntanya de Montjuic i l'escola del Mar, fundada per Pere Vergés era, abans de la guerra, a primera línia de mar. Els primers feien classe en mig de la muntanya, els últims a la platja. Us imagineu quin privilegi aquells nens? Eren escoles molt avançades en el temps, catalanistes i laiques (dins del que volia dir ser laic en aquell moment).

Però la guerra va truncar tot aquest projecte, l'escola del Mar va ser bombardejada i es va traslladar al barri del Guinardó, molt a prop de l'escola del Parc del Guinardó. Es va haver de canviar la catalanitat de les escoles per l'obligació de parlar el castellà amb els nens, l'escola dura, grisa i retrògrada del franquisme. Fa uns anys, amb algunes mestres de l'escola del Parc del Guinardó, vaig anar a l'arxiu de l'Ajuntament de Barcelona a buscar informació sobre els inicis de l'escola. Entre moltes dades interessants que feien entendre molt més què passava en aquella època hi vàrem trobar aquest document. Jo crec que té força valor històric.

Aquest document és la carta que obligaren a la directora d'aquell moment, la sra. Dolors Palau, a fer signar a tot el personal que treballava a l'escola. Signaven conforme estaven assabentats que l'idioma que havien d'utilitzar a partir d'aquell moment a l'escola era el castellà (el idioma nacional). Algunes signatures, el nom no hi és, posaven la inicial i prou. Així, la directora no havia d'escriure Dolores en lloc de Dolors com va fer la Neus Garí. Fixeu-vos en la data, 10 d'octubre de 1940, el curs que començava just després de la guerra. Suposo que la majoria signaren a desgrat, ho feren fins i tot el conserge i les cuineres, podeu intuir-ho pel tipus de lletra. Així que, a partir d'aquell moment, era obligatori no només fer les classes en castellà sinó dirigir-se sempre a les nenes (perquè va passar llavors a ser només escola de nenes) en l'idioma nacional.

Però ja he dit abans que tothom feia de més i de menys i en alguns llocs se seguien més al peu de la lletra i en altres no. No hem esbrinat mai perquè amb aquelles escoles de l'Ajuntament de Barcelona, que no eren Escuelas Nacionales, es va fer la vista grossa en molts d'aquests temes. Alguna  mena de pacte havia d'haver perquè no em crec que ningú no sabés el tipus d'ensenyament que es continuava fent en aquelles escoles.

La meva mare neix el 1943 i pocs anys després, el 1948, hi va anar a estudiar, a l'escola del Parc del Guinardó. Jo hi vaig entrar l'any 1973. Què passava els anys 40 en aquella escola amb les pressions rebudes i les mestres depurades? Explico una mica què era això de la depuració. Se'ls feia uns interrogatoris i inspeccions de les classes i si no complien amb el règim eren apartats/des de l'educació. En vàrem trobar documents i noms de les persones depurades. Algunes de les persones que treballaven en aquelles escoles van ser eliminades ràpidament. També vàrem trobar alguns papers on es demanava la compareixença d'algun d'aquests mestres al tribunal del règim, no s'hi presentaven i estaven en busca i captura. Tot el personal tenia molt clar què havia de dir i què havia de fer per passar el filtre de la depuració, la majoria ho varen fer, pels nens. Passar per convertides al falangisme per poder treballar altres valors amb els nens des de l'ombra. I així ho varen fer.

Tot això que ara explico ho va viure la meva mare en primera persona. Ella va fer tota l'escolarització en català. No tenien llibres, per tant una prova menys del que es feia. Treballaven molt, evidentment també estudiaven castellà però les arts tenien un pes important: la dansa, la música, la natura. Moltes classes les feien a l'aire lliure, fixeu-vos en aquestes fotos de l'època. El professor de dibuix, el sr. Gubianas (en vaig fer un escrit), també va col·laborar en aquella espècie d'oasi dins el franquisme.

Als matins, abans de començar les classes s'havia de cantar el Cara al Sol davant la bandera de l'imperi. Al principi, quan més vigilaven, ho feien, com ho feia molta gent obligada. Al cap de poc, el Cara el Sol ja no es cantava, s'enfilava i baixava la bandera tan ràpid que ni es veia, amb l'excusa de no perdre temps d'estudi. Després, de la bandera ningú se'n va recordar més. I les mestres parlaven en català a les nenes, i les cuineres, i el conserge... I a la pissarra s'escrivia des de sempre la data en català i s'estudiava en català... Tot igual. Fins i tot les nenes castellanoparlants acabaven parlant un català perfecte. O aprenies català o quedaves enrere. Quina gràcia, igual que ara... Les nenes, entre elles, parlaven totes en català. La meva mare té amigues que no havien nascut a Catalunya, castellanoparlants, però totes es parlen català. Encara ara es troben de tant en tant. Una de les anècdotes que més gràcia sempre m'ha fet és el de l'assignatura de Formación del Espíritu Nacional. D'això no examinaven les mestres de l'escola, venien les de la Falange a fer-ho. La meva mare sempre explica que la mestra els va dir: nenes, aquest llibre no l'obrirem en tot el curs. Ara, el dia que vinguin les de la Falange a examinar-vos heu d'haver estudiat sinó no podrem fer-ho mai més. I les nenes van ser totes moooolt obedients. Van venir les de la Falange i tooootes ho van fer mooooolt bé. Tan bé que van donar un premi de reconeixement a la feina feta a la mestra. Aquesta, que li devia fer una gràcia enorme rebre aquell premi els va dir: nenes, vaig dir que ho féssiu bé però no calia tan bé. Quines coses...

I van anar passant els anys, el franquisme durava i durava però l'esperit de l'escola no canviava. Vaig arribar jo el 1973 i l'ambient que es respirava era el mateix. Vaig aprendre a llegir i escriure en català amb una de les mestres de la meva mare, el castellà va venir més tard. Fèiem dibuix amb el senyor Gubianas, cantàvem totes les cançons en català, resàvem el pare nostre i l'Ave Maria en català, celebràvem el mes de Maria i cantàvem el Virolai, representàvem la història de Sant Nicolau i pintàvem la conquesta de Jaume I amb senyera i tot.

I allà ningú no deia res. Per què? Això no sé si ho sabrem pas mai...

El Quim i la Laia també hi anaven a l'escola, tres generacions seguides, fins que vàrem marxar cap a la Seu. Abans de fer-ho, ens van fer una entrevista a la meva mare i a mi. El testimoni més important és el que explica la meva mare. Ho podeu llegir aquí:

http://www.edu365.cat/ampaparcguinardo/nuria.htm

Els minuts menuts

Avui he fet allò que fa temps que vaig dient que no faré. Avui he anat a veure un partit del Cadí la Seu, les dones del bàsquet. Hi he anat perquè a la mitja part jugaven els més petits de la casa. I no em podia perdre un partit on jugava la Laia!

Si els partits que es veuen a tota la primera lliga de bàsquet femení  són així anem molt i molt malament. Noies, ja m'agradaria poder dir alguna altra cosa millor de vosaltres però la veritat és que aquesta tarda el més emocionant han estat els deu minuts de partidet dels menuts del Sedis. Hauríeu de veure com han sortit, amb quines ganes, com corrien i, fins i tot, han encistellat varies vegades a les mateixes cistelles a les que ho havien de fer les que, teòricament, han de ser les seves heroïnes.

Suposo que tothom ja comença a saber què és anar a veure un partit del Cadí i venen preparats. La gent és de costums fixos i dissabte a la tarda toca bàsquet. Allà s'hi està calentó i pots petar la xerrada però,  per si de cas, a la bossa hi portes alguna coseta. Avui no han anotat cap punt fins passats set minuts! Clar que les altres tampoc estaven massa il·luminades i només ens han fet un 0-15. Avui, ni  l'speaker animava.... Llavors és quan veus que la gent treu els entreteniments: el diari (bo l'article de'n Xavier Muñoz), les Lecturas i fins i tot les Nintendo! Està bé això, portes un joc de bàsquet virtual, el fas anar com tu vols i tens l'ambientació en directe.

Vinga "xavales" (com diria una que jo sé), o millorem o la propera vegada enlloc de la Nintendo la gent es posarà a fer punt de creu. I si no, temps al temps!

Teresa, va bé així?

En Fuentes

Hòstia, quina xacra!

Perdoneu, potser no és així però el missatge que em transmet en Manel Fuentes és d'una prepotència i una supèrbia infinites. Tinc la sensació que és un paio d'aquells que passaria per damunt de qualsevol per tal d'aconseguir estar a dalt de tot. Rebequeries de nen petit, d'aquells que els donen tot, els reietons de la casa que si no aconsegueixen el que volen disparen verí sense cap tipus de consideració. Altre cop ho dic, són sensacions que em provoca i que, fet rere fet, cada cop se'm corroboren més.

I doncs, quins són aquests fets que em porten a jutjar així una persona?

1. Un personatge que ve del món de l'humor i dels showmans agafa un programa estrella de la ràdio nacional d'un país, aquell programa que ha de marcar la línia seriosa, rigorosa, respectuosa i actual d'un mitjà de comunicació. Encara espero llegir en alguna banda algun signe d'humilitat, dient: ho faré tan bé com pugui, és un repte per a mi. O: sóc conscient de la responsabilitat que recau sobre mi. Res, s'ha justificat contínuament que ell és periodista i, per tant, és capaç de fer de tot. Tots els que hem fet una carrera bé sabem que no tots els que aconsegueixen una titulació són bons professionals. Bé, fins aquí pot ser que ell se senti del tot capaç d'afrontar tal responsabilitat però no sé fins a quin punt és prou conscient d'aquesta.

2. Vaig començar a escoltar-lo, pensava que se li havia de donar una oportunitat, però aquell periodisme agressiu, on el protagonista no era l'entrevistat sinó l'entrevistador, i voler fer veure a tots que qui manava al programa era ell sense consentir que ningú el contradigués, em va fer desistir. No suporto aquells que s'escolten a sí mateixos abans d'escoltar els altres i després tampoc analitzen què fan bé o malament sinó que només saben veure que bé ho fan ells.

3. El tractament del cas Millet m'ha recordat més els judicis paral·lels que es feien a la tele els anys noranta com el cas de les nenes d'Alcàsser o el de la Ma Àngels Feliu. Què pretén amb això en Manel Fuentes? Un judici més popular, passar per sobre la policia o els jutges, la fama o un premi al periodisme d'investigació?

El tractament vexatori que va fer a l'Àngel Colom, fent més de fiscal que de periodista entrevistador, fent sentir vergonya a mig Catalunya, arribant a l'insult i a l'acusació gratuïta. Aquella entrevista, sincerament, em va fer plorar de ràbia. Potser sóc una bleda però és la pura realitat.

4. L'entrevista que li fan a Viure als Pirineus i que podeu trobar penjada al seu web. BAmb el titular de la notícia ja us en podeu fer una idea de què va: jo, jo i només jo, aquí mano jo i ningú més i si algú diu el contrari que es prepari. Collons, deu ser fàcil treballar amb un paio que té l'ego tan pujat. I encara hi ha qui demana a la redacció de Viure als Pirineus que no siguin tan caga mandúrries i aprenguin a fer periodisme de veritat, com el Fuentes. No, sisplau, ja ho fan prou els d'aquí dalt!

5. Fa uns dies ha sortit la notícia que agafarà un programa d'Antena 3, la tv més procatalana que hi ha per aquests mons de Déu, perquè ell no en té prou amb El matí de Catalunya Ràdio. Ell necessita vendre imatge, aquesta cara de nen trapella (quin adjectiu més fi m'ha sortit, poseu-li el que vulgueu). La radio, sense imatge i en una emissora provinciana no l'atrau prou, li falta alguna cosa per acabar de sentir-se satisfet. És dels que mai en té prou per ser feliç. La radio nacional d'un país, el referent de tot un poble, per a ell són engrunes, necessita que l'admiri l'Espanya més vulgar, la que li agrada veure arrossegar-se personatges grotescos pels platós. Això és el que a ell l'omple, la misèria dels demés.

6. Un programa com El matí de Catalunya Radio necessita dedicació, al 100%, no són només les quatre horetes de programa que el fem passar com sigui i ja està. És molt més que això. Ell diu que és prou capaç de fer-ho tot i molt més. Tots hem començat feines noves, al principi vas de cul, no tens les coses per la mà i necessites dedicar-hi més temps que els altres que porten anys d'experiència. A mi em passava a l'escola. Al principi les classes les has de preparar molt, dedicar-hi motles hores però amb els anys ets capaç, fins i tot, d'improvisar-ne una. No hi ha cap director d'un programa d'aquest tipus que no dediqui temps i esforços només a aquest projecte, mi l'Antoni Basas, el Jordi Basté, el Josep Cuní, la  Teresa Campos, l'Albert Om o el Luís del Olmo. Cap, i fixeu-vos que poso com a referents grans monstres de la comunicació, d'aquells que porten un programa d'aquestes característiques fan shows a la nit. I això que podrien fer la feina amb els ulls tancats però són professionals i respecten els seus oients. Però no, ell és més guapo que ningú, ell està per sobre de tots aquests i amb tota la gosadia del món diu que és capaç d'això i molt més.

7. També ha tingut la barra de tirar en cara a TV3 que si farà un programa a Antena 3 és perquè li han rebutjat les seves propostes. A ell, al millor, li han negat reiteradament un programa! Bé Terribas, deu ser que heu vist que compaginar les dues coses no és bo pel país.

8. La setmana passada la Meritxell Borràs, diputada de CiU al parlament, demanava explicacions a la CCMA sobre la doble feina de'n Manel Fuentes. Ell, altre cop rabiós, com sí fos la CCMA, escrivia una carta als diaris deixant a la vista de tothom la seva prepotència i l'aureola de divinitat. La Meritxell Borràs, molt encertada i molt més educada li va passar la mà per la cara amb els seus arguments nets i humils en un altre escrit. El Comité d'empresa de CatRadio també ha dit la seva, senyal que fa temps que tenen inflats allò que no sona. Tornem al d'abans, deu ser meravellós treballar amb aquest individu!

I amb tots aquests arguments he pogut fer-me una idea de qui és aquest personatge i quin bon favor està fent al país.

Manel Fuentes, sincerament, agafa el programa d'Antena 3 però, per respecte al poble català, deixa Els matins a algú més professional i respectuós amb el país. I, sobretot, no tornis.

PD. Notícia que he llegit després d'escriure tot això: en Manel Fuentes renuncia al programa d'Antena 3 i a CatRàdio hi ha un merder de cal Déu. Llàstima, per mi podia haver fet la tria al revés... Diga'm malpensada però el deuen haver obligat a triar? I la pela és la pela, no? Espero que això no el faci tornar encar més agressiu i prepotent amb els demés, la reacció d'algú a qui li toquen l'ego...

Las veus dal Pamanu

Aquests dos últims dies hem mirat a TV3 "Les veus del Pamano". Ara em sap greu perquè no l'he llegit però quan tingui una estoneta segur que l'agafaré. M'agraden els llibres que toquen aquests temes. Aquesta série em venia molt de gust veure-la perquè són coses que em fan viure de més aprop el que varen passar els meus avis i revesavis, sobretot per aquí dalt. A tot arreu hi va haver guerra i postguerra però el tema dels maquis i les històries de revenges als pobles petits es va viure molt intensament aquí dalt, al Pirineu. 

Com que no he llegit el llibre, hi ha detalls de la sèrie que no sé si són detalls de l'escriptor o dels guionistes de la pel·lícula. Per exemple, la Seu no la deixen massa bé. Sembla el puticlub del Pirineu!! Només hi havia meuques i capellans en aquella època? Doncs què voleu que us diga... Un altre fet que em tenia prou estranyada és que en aquella època s'anés amb moto de Sort a la Seu com qui passa el Cantó avui dia. El meu avi és de Pallerols del Cantó i sempre ha dit que la casa dels seus avis, cal Bernadet, era a la plaça de davant l'església. Ell sempre em demana per la casa. Fa uns anys, la vàrem anar a buscar i ens van dir uns del poble que aquella casa va anar a terra quan el MOPU va fer la carretera. El meu avi sempre deia que anaven a comprar a la Seu amb burra i tardaven tot un dia. A Sort no hi anaven pas perquè no hi havia carretera. Jo no sé si vaig molt errada però segons el que a vegades encara explica, entre Sort i la Seu no s'hi podia anar per la carretera actual del Cantó, i menys amb moto anar i tornar com qui va a fer unes copes i torna al cap d'una estona. Aquest detall em va fer perdre una mica...

Si visqués a Barcelona potser no m'hagués fixat tant en un altre aspecte: la parla. Però sent aquí dalt i sabent com parlen els pallaresos i tot l'Alt Pirineu en general, ràpidament tots vàrem saltar, el Quim el primer. Ostres, aquell parlar que no és ni de Barcelona, no té neutres, i molt menys el parlar del Pallars. I més aquella època, on segur que els únics que havien de parlar barceloní eren el mestre i la seva dona, els altres de ben segur no havien sortit mai de la comarca. Només dos nens tenien una frase cadascú amb la parla del lloc. Per fer aquelles quatre paraules no calia, semblava que volguessin donar un toc d'exotisme, com quan a les pel·lícules americanes que passaven a la costa brava sortia un pescador dient una frase en català, o els mexicans parlant tres paraules en castellà a les pelis de l'oest. El detall dels dos nens exhibint un dialecte rural i exòtic em va molestar. Segur que ells ho van fer per donar un toc d'originalitat a la sèrie però, perdoneu, millor estalviar-s'ho i no fer el ridícul. Oh, i encara com deien Pamano i no Pamanu, clar que això és com els que diuen carrer Balmes o Sitges sense fer les neutres.  Ja sé que si doblessin la sèrie a un altre idioma això es perdria però és que ho hem d’estandarditzar tot? I la riquesa del llenguatge? No es podia haver aprofitat la sèrie per donar a conèixer un parlar tan nostre, tan o més català i originari que els de TV3 ( que tampoc és el de Barcelona)? O és que es considera un parlar de segona, de poble, de fireta...? Direu que els actors no eren pallaresos però això no és excusa. Els actors lleidatans o pirinencs bé que adapten el llenguatge estàndard. Un altre exemple, a Ventdelplà, la Marcel·la i el Ramiro bé que tenen aquell accent andalús que no és el seu i el fan prou bé, tan quan parlen castellà com català. 

Però quan s'ha de fer riure sí que l'imiten prou l'accent de les terres de Lleida, no? I, sinó, mireu Lo Cartanyà, l'actor és un paio que és capaç de parlar amb accent de Lleida, de Mallorca... 

Segur que per als productors això no era gens important, o potser creien que no enganxaria la sèrie amb un accent tan fora de la norma però crec que van perdre l'oportunitat de donar un toc de credibilitat i elegància a la producció. 

Després anem a Barcelona i els amics de tota la vida no paren de riure-se'n del Quim i la Laia pel parlar que tenen, fins i tot ho diuen de mi! Amb exemples com el de la sèrie no m'estranya que ens mirin com extraterrestres si la normalització de les variants dialectals no es respecte ni a casa nostra. 

Ara, la Laia és la primera que es fa un fart de riure quan sent algú dir Xila enlloc de Xile o el paio d'Acesa dels matins dir Pajejà o Jubragat. L'espera cada matí, a les vuit, i no n'hi deixa passar ni una. Qualsevol dia les farinetes aniran a parar a l'altre forat...